Amb: Daniel Martí, Francisco Cifuentes, Pedro vaquer, Tomeu Riutord._ Concurs d’avantprojectes per el tractament arquitectònic de l’antic Monestir de Belllpuig al T.M. de Artà_ Entitat Convocant: Consell Insular de Malllorca, departament de cultura i patrimoni_ Any: Febrer 2002_ Emplaçament: Artà, Mallorca.

S’estiren les ombres per els recons de l’alzinar i de les roques sortides de les fulles, ja seques (molsa i liquen) davant la vella església de nostra senyora de Bellpuig, petja ferma dels benedictins premostratencs arribats del XIII. Les roques-sepultures, mig obertes per la curiositat arqueològica, en groguegen i esblaimen al sol de la Figuera indiferent, a la clastra formada de l’espinada  dreta del que va ser un edifici monacal davant la vella església en colze contra  un mur de tancament i contra l’ala edificada acabada en forn. Tres pedres ens pugen a la coberta, i d’allà per el tall de la pedra aixecada veiem el poble, lluny, i el puig de San Salvador,  contemplant.
A esquenes dels persistents murs, allà on les ombres ja han caigut i l’alzina i l’ocell són un, romanen emboscades formes rotundes que guaiten sobre els nostres caps, i que tant sols se’ns ofereixen a la mirada al sortir de l’espai segur  que ens ofereix el vell monestir.
D’aquelles pedres, custodiant les empremtes d’un mode perdut de vida, eixutes existències d’arcans quefers i paraments, de cauts viatgers, neix fresc un edifici. Una llengua de formigó i reixa s’aixeca recolzada a les velles presències, grimpa sobre els murs, serpenteja d’un al altre, entra dins i extreu de la runa nova potència i la manté a resguard. Reneix la verdor perduda dels murs, tornen les llums, les passes les veus i es barreja tot altre vegada amb l’alzina, l’ocell, els ossos i les pedres, en front la vella església.
El formigó munta sobre el mur, evitant la seva futura runa. Alguna vegada, imprescindible vegada l’entravessa. D’aquesta ferida sorgeix un fil de llum i una crosta de ciment que cicatritza segons estrictes regles: un banc, una petita llum, una tauleta com a molt.
Dedins del recinte el nostre renascut, s’amaga sota les velles pedres, s’hi fica dins elles, enfonsant-se en els seus buits, penjades de les altes parets mig en runes. Un ventall de lames de fusta amaga el seu rostre. De fora ofereix la seva crosta d’escut, aixeca parets al nord sobre el delicats peus clavats a la fullaraca, envoltant el conjunt d’un extrem a l’altre. Només alguna vegada, se gira per a veure allà a lluny, el poble d’Artà.